En nom de l’Associació Revista d’Igualada, publico aquest escrit que m'han fet arribar amb motiu del traspàs de la Carme Junyent.
La
Carme i la Revista d’Igualada
Carme Junyent i Figueras (Masquefa, 1955
– Barcelona, 2023)
La
Carme Junyent ha estat una lingüista i professora de la Universitat de
Barcelona, fundadora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA),
presidenta del Consell Lingüístic Assessor, autora d’un gran nombre de llibres,
etc.
Amb
motiu de la seva defunció, s’han publicat molts articles sobre la seva obra i
tots han glossat la seva tasca i també el seu esperit lliure i valent per
defensar, amb arguments reflexionats, les seves idees a l’entorn del català,
les llengües que es parlen a Catalunya i el gènere en la llengua.
Nosaltres
volem parlar d’un aspecte de la seva vida que ens ha apropat molt a ella: la Revista d’Igualada.
Quan Antoni Dalmau (1951-2022), el 1999,
va fundar la segona època de la Revista
d’Igualada, setanta anys després de la primera, es va proposar crear una
publicació oberta amb una pluralitat ideològica i que acollís articles d’art,
creació literària, pensament, història, ciències socials, etc. Per tirar-la
endavant va formar un equip de vuit persones de la comarca de l’Anoia, entre
les quals hi havia la Carme. Aleshores, encara no la coneixíem. Ens la va
presentar com una professora de lingüística especialitzada en les llengües
africanes i en les llengües amenaçades, però tal com explica la Carme en el darrer número de la Revista:
...em
va sorprendre l’encàrrec que em va fer l’Antoni Dalmau per al primer número de
la Revista d’Igualada. En la primera
reunió, quan ens va explicar el projecte, les seccions que havia de tenir la
revista i com aniria tot plegat, em va dir que jo havia d’escriure un article
per al qual ell ja tenia el títol: «El català: una llengua en perill
d’extinció?» Que fos el primer número d’una revista que no se sabia com aniria
era un bon argument a favor d’arriscar-me a escriure’l, però tot i així jo no
sabia com posar-m’hi. Era capaç de fer un diagnòstic de la meva pròpia llengua
de la mateixa manera que els podia fer de les altres? La meva estratègia va ser
mirar-me el català com m’hauria mirat qualsevol llengua i el que em vaig trobar
va ser que jo era parlant d’una llengua amenaçada.
Per descomptat que va acceptar el
projecte i va dir que aquest havia estat el seu article més llegit i reproduït,
però li van penjar «l’etiqueta de la “mort del català” com també m’han penjat
la del gènere». Vint anys després, la Carme va repetir l’estudi fet el 1999 i
va poder confirmar, lamentablement, el seu pronòstic.
Fèiem
les reunions de la Revista d’Igualada
els dissabte al matí, primer a Cal Ble i després a casa la M. Teresa Miret. Ben
aviat, més que reunions, eren, sobretot, tertúlies d’amics. L’entusiasme del
Antoni Dalmau obria qualsevol tema i de seguida tots ens hi enganxàvem,
aixafant-nos els uns als altres per dir-hi la nostra. La Carme, callava,
asseguda a la cadira, una mà sobre l’altra, el cap una mica inclinat i un mig
somriure a la cara. Ho escoltava tot en silenci. Quan semblava que el tema ja
no donava més de si, llavors era el seu torn. Amb veu serena hi aportava el seu
punt de vista, des d’un angle nou, diferent. Ens quedàvem un moment muts per
pensar. Després, de mica en mica, ens tornàvem a engrescar.
Així
ens va anar guiant pels camins de les llengües amenaçades, de la situació
difícil del català, de les polèmiques sobre el desdoblament de gènere, de la
inclusió lingüística i, de rebot, sobre els feminismes i els poders polítics. I
així és com es vas convertir en el nostre referent. Argumentava amb raons de
pes allò que defensava i ens convencia.
Haver compartit aquestes estones amb ella ha estat un luxe i un gran regal.
Per
altra banda, després d’aquell primer article per al número 1 de la Revista d’Igualada, la Carme n’hi va
publicar quinze més, amb un to i uns temes ben diferents. El segon va ser un
conte titulat «Comiat», inspirat en els nens de zones colonitzades que es veuen
obligats a parlar la llengua dels nous dirigents del seu país.
Després,
va publicar un article sobre l’ús del català en l’ensenyament secundari i un
altre sobre la seva experiència en els clubs de lectura de les biblioteques,
amb altres propostes per fomentar la lectura.
Altres
vegades va donar a conèixer costums i persones de la comarca, com l’article
sobre les joies de la dissenyadora Mònica Fugarolas, l’entrevista a la
ginecòloga Núria Parera per parlar sobre educació sexual i la història de les
bastoneres de Masquefa i les seves dificultats per formar el grup.
Els
aspectes diversos de la llengua, l’especialitat de la Carme, es van veure
reflectits en altres articles com el que comentava la idea popular que hi ha
unes llengües més desenvolupades que altres o el que parlava de les tendències
a l’hora d’escollir el nom dels nostres fills.
També
ens va introduir en l’obra d’escriptors, tant locals com Meritxell
Cucurella-Jorba i les seves poesies, com africans, amb l’article sobre Ngugi wa Thiong’o, autor nascut a Kenya, però que va
passar una gran part de la seva vida a l’exili.
I,
molt especialment, ens va fer adonar del problema del gènere en la llengua. Les seves opinions van ser polèmiques i les va manifestar obertament a la Revista d’Igualada. El primer article
sobre aquesta qüestió el va signar un grup d’alumnes, que ella dirigia, el Grup
d’Antropologia Lingüística de la Universitat de Barcelona i el van titular «Per
què en diem gènere quan volem dir sexe?», on afirmava:
El que hem volgut mostrar, finalment, és
que l’ús del masculí no té res a veure amb el masclisme i que, en canvi, la
duplicació de gènere no dóna visibilitat a les dones sinó que els dóna un valor
diferent i, atès el tarannà de la humanitat, difícilment la diferència serà al
seu favor. El gènere és una categoria arbitrària i convertir-lo en una
categoria motivada és un joc massa perillós.
Sobre el gènere en la llengua, encara en va parlar en tres
articles més: «Contra la dictadura lingüística», «El gènere: breu història d’un
document» i «Petita història d’un malentès: el
desdoblament de gènere»,
en el qual fa un balanç complet de la polèmica
que el tema del gènere ha suscitat i planteja l’actual estat de la qüestió.
Tots aquests articles es poden consultar a www.revistaigualada.cat i ens permeten descobrir una Carme propera, amb una gran
capacitat de connectar amb la gent i de fer senzills i entenedors aspectes
lingüístics aparentment complicats.
L’any passat, el 2022, ran de la mort de l’Antoni Dalmau, la Revista d’Igualada va deixar de
publicar-se en paper i les trobades amb la Carme es van fer més esporàdiques. Alguna
reunió, algun dinar...
A
finals d’aquest mes de juny, un dia va convocar a Catalunya Ràdio la Maria Enrich
i la M. Teresa Miret. «És important que
vingueu», va insistir. Van anar-hi i, un cop acabada la seva col·laboració
setmanal al programa del matí, el darrer dia de la temporada, les va reunir en
una saleta i els va dir: «M’estic morint». Serena com sempre. Lúcida, també com
sempre. Va comentar que havia estat feliç amb la seva vida i la seva professió
i des de feia temps s’havia plantejat totes aquelles coses que li interessaven
i que encara no havia pogut fer i les anava realitzant. També els va demanar
que diguessin unes paraules en el seu funeral, com un adéu de la Revista d’Igualada.
Darrerament,
havia comentat més d’una vegada la importància de poder-se acomiadar quan
s’acosta el final i el valor de fer el dol plegats els que es queden. La Carme
es va acomiadar i ara li diem adéu i ens fem companyia tots els que la vam
estimar.
Associació Revista d’Igualada
Setembre de 2023
_2.JPG)